20 d’abril del 2016

EN MEMÒRIA DE BRAHIM SAIKA ASSASSINAT PEL MARROC

En catalán (abajo en español)


Hi ha forces polítiques que tenen la intenció de netejar i passar pàgina del franquisme respecte del que va perjudicar a la societat espanyola, doncs de la mateixa manera aquestes forces haurien d’intentar reparar el mal que també va fer el franquisme cap enfora. Un dels més greus ha estat el cas del Sàhara Occidental, l’anomenada província 53 durant el franquisme. A la mort de Franco i veient que, tard o d’hora caldria descolonitzar el Sàhara Español pel moviment continental en boga, España va entregar el territori i la població a Marroc i Mauritània. Aquesta acció va ser il·legal i contrària a les lleis internacionals, i per aquest motiu el Sàhara Occidental encara depèn legalment d’España i per això cap país del món no ha reconegut la sobirania del Marroc sobre el territori. 

Perquè entenguem el cas podem fer un paral·lelisme: Imagineu-vos una hipotètica situació en la que España, farta de l’independentisme català i veient que acabarà perdent el territori, decideix entregar Catalunya a França a canvi d’algunes contrapartides. Per molt que Catalunya estigui actualment dins d’España, això no faculta l’Estat espanyol per a poder entregar el territori i els seus habitants sense consultar a la població afectada. Altrament ho trobaríeu inacceptable, oi? Doncs això és el que va passar amb el Sàhara Occidental.

Al cap de 5 anys de guerra dels saharauis amb Mauritània i el Marroc, Mauritània es va enretirar, i la guerra va continuar amb el Marroc fins acomplir 16 anys. A instàncies del Marroc que estava perdent, França, EEUU i la comunitat internacional van pressionar els dos països perquè se signés un alto al foc amb la promesa d’un referèndum d’autodeterminació. 24 anys després, el referèndum, obstaculitzat constantment pel Marroc, encara no s’ha pogut celebrar. Coneixeu alguna població del món amb més paciència que els saharauis? Jo no.
Però tot té un límit, i després de 40 anys d’ocupació del Sàhara Occidental, tant la població dels territoris ocupats com la dels camps de refugiats a Argèlia, volen tornar a la guerra perquè senten que el Marroc, España, França, EEUU i la ONU els estan enganyant. Saben que una guerra serà una carnissèria, però no volen acceptar l'actual situació de subordinació i marginació total. De moment el Front Polisario, representant polític dels saharauis, segueix apostant per una solució negociada, però cada vegada li és més difícil contenir els que criden a agafar les armes. 

Últimament les coses s’estan movent força. Fa un dies hem conegut la tràgica mort de Brahim Saika. Com que als saharauis se’ls margina laboralment a la seva pròpia terra, han sortit Coordinadores de Llicenciats Saharauis Aturats. Al gener hi va haver nombroses vagues de fam de llicenciats saharauis a l’atur. D’aquest mateix moviment, Brahim Saika, un llicenciat en sociologia i dirigent de la Coordinadora de Llicenciats Saharauis Aturats va ser detingut arbitràriament l’1 d’abril a la sortida de casa seva a la ciutat de Gulemin, quan es dirigia a fer una protesta pacífica per denunciar la situació de marginació laboral que pateixen. Va ser torturat durant hores i va decidir començar una vaga de fam en rebuig al que li estaven fent, que era la repetició del que ja li havia passat el 2008 quan el van detenir mentre era estudiant a la Universitat de Marrakesh. El 6 d’abril, va ser ingressat a l’Hospital de Gulemin perquè va empitjorar molt la seva salut. Des del primer dia el van tenir emmanillat al llit malgrat el seu estat de salut i no se’l va atendre adequadament. Fet que va provocar que 10 dies després morís. L’Hospital s’ha negat a fer-li l’autòpsia que reclama la familia per saber les causes de la mort després de 16 dies de tortures i deixadesa mèdica.

És un cas més dels que pateix el poble saharaui ocupat contra la seva voluntat pel Marroc. Per desgracia la mort de Brahim Saika ha passat molt desapercebuda en la premsa internacional, tot i que sí va ser recordat pels seus en diverses manifestacions massives al Sàhara ocupat, a la capital El Aaiún i a altres ciutats. I com que fa mal que s'ignori la mort d’un activista, va per tu Brahim Saika! Aquest article és fruit de la teva valentia, determinació i testimoni! 

Tampoc va ser notícia la vaga de fam d'un mes de 13 presos saharauis, que protestaven per les condemnes dels 21 presos acusats d'haver participat al campament de Gdeim Izik, que va agrupar a 20.000 saharauis reclamant els seus drets. Tenen condemnes, que van des dels 20 anys fins a la cadena perpètua, per haver participar en un campament a l'estil de les acampades indignades del moviment 15M!

En canvi, si va ser notícia, per la seva notorietat diplomàtica, que el Secretari General de les Nacions Unides, Ban Ki Moon, en una gira per la zona per intentar reactivar el procés de pau amb referèndum, no va ser rebut pel monarca marroquí Mohamed VI, en clara discordància amb les seves intencions, al·legant excuses d’agenda. I també va ser notícia l’irada reacció del Marroc, en la seva línia habitual, quan en la visita de Ban Ki Moon als camps de refugiats saharauis a Argèlia, on hi ha el govern saharaui a l’exili, va referir-se a la situació del Sàhara Occidental amb la paraula ocupació. El Marroc va fer retirar la Minurso, la Missió de la ONU encarregada de preparar el referèndum, i va cancel·lar les seves contribucions econòmiques a l’ONU.

El Polisario va exposar meridianament que l’expulsió de la Minurso representava una declaració de guerra per part del Marroc perquè aquests 24 anys d’espera i ‘pau’ se sustenten sobre l’esperança del referèndum però que, abatuda aquesta esperança, res no podria evitar la guerra.

Amb aquest escenari, davant al data de venciment de la Missió de la Minurso el 30 d’abril, caldrà que l’ONU es posicioni respecte de la continuïtat d'aquesta i també s’abordarà la petició, bloquejada sistemàticament per França, amiga de Marroc, que la Missió, com totes les altres missions de l’ONU d'arreu, supervisi l'abús dels Drets Humans en el territori ocupat.

Quin serà el paper d’España, potencia colonial vigent? Quin serà el paper de França, amb poder de veto i eterna protectora dels crims del Marroc? Quin paper tindràn els EEUU d’Obama que ja van advocar per tal que la Minurso vigilés el respecte dels Drets Humans? Després de 40 anys, sembla que les coses poden començar a canviar.

¿Podrien les 'ciutats del canvi' (Barcelona, Madrid, Càdiz, Saragossa, València, A Coruña, etc...) reconèixer oficialment el Sàhara Occidental com a estat a pesar que l’Estat español no sigui encara capaç d’assumir la seva responsabilitat històrica envers aquesta excolònia?



En castellano


EN MEMORIA DE BRAHIM SAIKA ASESINADO POR MARRUECOS

Hay fuerzas políticas españolas que tienen la intención de limpiar y pasar página del franquismo respecto de lo que perjudicó a la sociedad española, pues de la misma manera estas fuerzas deberían intentar reparar el daño que también hizo el franquismo hacia fuera. Uno de las más graves ha sido el caso del Sáhara Occidental, la llamada provincia 53 durante el franquismo. A la muerte de Franco y viendo que, tarde o temprano se tendría que descolonizar el Sahara Español por el movimiento continental en boga, España entregó el territorio y la población a Marruecos y Mauritania. Esta acción fue ilegal y contraria a las leyes internacionales, y de ahí que el Sáhara Occidental aún depende legalmente de España y por eso ningún país del mundo no ha reconocido la soberanía de Marruecos sobre el territorio.

Para que entendamos el caso podemos hacer un paralelismo: Imagínese una hipotética situación en la que España, harta del independentismo catalán y viendo que acabará perdiendo el territorio, decide entregar Cataluña a Francia a cambio de algunas contrapartidas. Por mucho que Cataluña esté dentro de España, esto no faculta al Estado español para poder entregar el territorio y sus habitantes sin consultar a la población afectada. Lo encontraríais inaceptable, ¿verdad? Pues esto es lo que pasó con el Sáhara Occidental.

Al cabo de 5 años de guerra de los saharauis contra Mauritania y Marruecos, Mauritania se retiró, y la guerra continuó con Marruecos hasta cumplir 16 años. A instancias de Marruecos que estaba perdiendo, Francia, EEUU y la comunidad internacional presionaron los dos países para que se firmara un alto al fuego con la promesa de un referéndum de autodeterminación. 24 años después, el referéndum, obstaculizado constantemente por Marruecos, aun no se ha podido celebrar. Conocéis alguna población del mundo con más paciencia que los saharauis? Yo no.

Pero todo tiene un límite, y tras 40 años de ocupación del Sáhara Occidental, tanto la población de los territorios ocupados como la de los campos de refugiados en Argelia, quieren volver a la guerra porque sienten que Marruecos, España, Francia, EEUU y la ONU les están engañando. Saben que una guerra será una carnicería, pero no quieren aceptar la situación actual de subordinación y marginación total. De momento el Frente Polisario, representante político de los saharauis, sigue apostando por una solución negociada, pero cada vez le es más difícil contener los que llaman a tomar las armas.

Últimamente las cosas se están moviendo bastante. Hace unos días hemos conocido la trágica muerte de Brahim Saika. Como a los saharauis se les margina laboralmente en su propia tierra, han salido las Coordinadoras de
Licenciados Saharauis Desempleados. En enero hubo numerosas huelgas de hambre de licenciados saharauis en paro. De este mismo movimiento, Brahim Saika, un licenciado en sociología y dirigente de la Coordinadora de Licenciados Saharauis Desempleados fue detenido arbitrariamente el 1 de abril a la salida de su casa en la ciudad de Gulemin, cuando se dirigía a hacer una protesta pacífica para denunciar la situación de marginación laboral que sufren. Fue torturado durante horas y decidió comenzar una huelga de hambre en rechazo a lo que le estaban haciendo, que era la repetición de lo que ya le había pasado en 2008 cuando lo detuvieron mientras era estudiante en la Universidad de Marrakesh. El 6 de abril, fue ingresado en el Hospital de Gulemin porque empeoró mucho su salud. Desde el primer día lo tuvieron esposado a la cama a pesar de su estado de salud y no se le atendió adecuadamente. Lo que provocó que 10 días después muriera. El Hospital se ha negado a hacer la autopsia que reclama la familia para saber las causas de la muerte después de 16 días de torturas y dejadez médica.

Es un caso más de los que sufre el pueblo saharaui ocupado contra su voluntad por Marruecos. Por desgracia la muerte de Brahim Saika ha pasado muy desapercibida en la prensa internacional, aunque sí fue recordado por los suyos en varias manifestaciones masivas en el Sahara ocupado, en la capital El Aaiún y en otras ciudades. Y como duele que se ignore la muerte de un activista: ¡Va por ti Brahim Saika! Este artículo es fruto de tu valentía, determinación y testimonio.

Tampoco fue noticia la huelga de hambre de un mes de 13 presos saharauis, que protestaban por las condenas de los 21 presos acusados de haber participado en el campamento de Gdeim Izik, que agrupó a 20.000 saharauis reclamando sus derechos. ¡Tienen condenas, que van desde los 20 años hasta la cadena perpetua, por haber participar en un campamento al estilo de las acampadas indignadas del movimiento 15M!

En cambio, si fue noticia, por su notoriedad diplomática, que el Secretario General de las Naciones Unidas, Ban Ki Moon, en una gira por la zona para intentar reactivar el proceso de paz con referéndum, no fue recibido por el monarca marroquí Mohamed VI, en clara discordancia con sus intenciones, alegando excusas de agenda. Y también fue noticia la airada reacción de Marruecos, en su línea habitual, cuando en la visita de Ban Ki Moon a los campos de refugiados saharauis en Argelia, donde está el gobierno saharaui en el exilio, se refirió a la situación del Sahara Occidental con la palabra ocupación. Marruecos hizo retirar la Minurso, la Misión de la ONU encargada de preparar el referéndum, y canceló sus contribuciones económicas a la ONU.

El Polisario expuso meridianamente que la expulsión de la Minurso representaba una declaración de guerra por parte de Marruecos, porque estos 24 años de espera y 'paz' se sustentan sobre la esperanza del referéndum pero que, derribada esta esperanza, nada podría evitar la guerra.

Con este escenario, antes del vencimiento de la Misión de la Minurso el 30 de abril, será necesario que la ONU se posicione respecto a la continuidad de esta y también se abordará la petición, bloqueada
sistemáticamente por Francia, amiga de Marruecos, que la Misión, como todas las otras misiones de la ONU en todo el mundo, supervise el abuso de los Derechos Humanos en el territorio ocupado.

¿Cuál será el papel de España, potencia colonial vigente? ¿Cuál será el papel de Francia, con poder de veto y eterna protectora de los crímenes de Marruecos? ¿Qué papel tendrán los EEUU de Obama que ya abogaron para que la Minurso vigilara el respeto de los Derechos Humanos? Después de 40 años, parece que las cosas pueden empezar a cambiar.

¿Podrían las 'ciudades del cambio' (Barcelona, Madrid, Cádiz, Zaragoza, Valencia, A Coruña, etc ...) reconocer oficialmente el Sahara Occidental como estado a pesar de que el Estado español no sea aún capaz de asumir su responsabilidad histórica para con esta ex colonia?



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada